El passat industrial forma part del nostre patrimoni cultural.
Conèixer-lo ens permet avançar cap a un futur més sòlid.

Entre els procediments habituals destaquen els següents: estovat, acabat a través del repassat, rentat, raspallat, enrasat, cremat i aprest, i l’allisat. La filatura comprèn el conjunt de processos al que són sotmeses les fibres tèxtils, tant les naturals com les sintètiques, per ser transformades en filats homogenis i resistents.

El filat, pròpiament dit, consisteix a realitzar un últim afinat de la metxa per transformar-la en un fil, el qual se sotmet al mateix temps a una torsió, que li donarà la tenacitat desitjada. Finalment, el fil és enrotllat sobre un suport. Suplementàriament, es realitza el pentinat, en l’operació del qual s’elimina la totalitat o bona part de les fibres més curtes, a fi d’obtenir fils molt fins i especialment regulars.

Una vegada confeccionats tant els fils com els teixits, se sotmeten a operacions de tintat per conferir-los el color desitjat. Per a això, es recorre a productes químics si les fibres no incorporen ja el color pretès abans de la filatura.

La mercerització és un procés tèxtil que consisteix en el tractament de les fibres de cotó o fil (normalment sota tensió) amb hidròxid de sodi concentrat. Mitjançant aquest procés, el cotó adquireix certa lluentor sedosa, es fa més resistent a la tracció, presenta major afinitat pel tint i augmenta la seva reactivitat química enfront de diversos processos d’acabat

El teler és la màquina de teixir. Aquesta operació consisteix en la fabricació de teixits mitjançant l’entrellaçat de dos jocs de fils: la ordit i la trama. El teler té un llarg recorregut històric. Inicialment requeria de tota la potència humana per al seu funcionament, i no va ser fins a finals de 1700 en què va aparèixer el primer teler mecànic, inicialment amb tracció animal i més tard per energia de vapor. Es faria popular a partir de 1820, generalitzant-se des de llavors la indústria tèxtil.

Existeixen diferents tipus de telers que es distingeixen segons els òrgans que els componen i els fonaments del seu funcionament. Un teler de llançadora consta d’un tambor on van atropellats els fils de l’ordit i d’on surten paral·lels; el guiafils, que tiba adequadament els fils de l’ordit; el creuament, que és un mecanisme constituït per dues varetes que divideixen els fils en dos grups per preparar la calada; els lizaroles, bastidors amb moviment vertical alternatiu, en els quals uns fils d’acer o lliços agafen els fils de l’ordit i formen la calada, posició en la qual uns fils pugen i uns altres baixen.

Els telers disposen, a més, de: una pinta, el moviment de la qual de vaivé empeny cada passada del fil de la trama; el botó, consistent en una taula sobre la qual es llisca la llançadora en el seu moviment de vaivé; i el plegador, que és un cilindre en el qual s’atropella el teixit. Existeixen també telers sense llançadora, que permeten obtenir teixits més amples que els comuns.

En quant al teler de Jacquard, se anomena així perquè incorpora la màquina inventada pel francès Jacquard que consta de les següents parts: tauló on descansen les ganxes, la post; forats en la post per on passen els engolets; engolets; en la part superior tenim la grifa, que puja i baixa portant les cutxilles, aquestes agafen i eleven les ganxes; i el cilindre de quatre cares, que és per on passa l’encartonada o conjunt de cartons foradats en una espècie de tela sens fi que porta el dibuix que s’ha de fer. El cilindre es mou automàticament deixant una de les quatre parts acostada a les agulles. En la part inferior de cada lliç hi ha un plom, contrapès, fil de ferro més gros i pesant, perquè la montura estiga tirant i obligue a baixar els fils.

Originalment, el terme tèxtil s’aplicava només a les teles teixides, però amb l’evolució d’aquesta indústria s’estén ara fins i tot a teles produïdes per mètodes diferents al teixit, com les formades per unions mecàniques o processos químics. Igualment, s’aplica a variades matèries primeres i materials obtinguts de les mateixes, com a filaments, fils sintètics, brodats, embuatats, filats, etc.

En aquestes operacions tèxtils també estan considerades les de preparació de les fibres d’origen natural (vegetals o animals), i en els quals es realitzen processos com el blanquejat, tenyit o la mercerització. La llana, que era la fibra natural més utilitzada, va començar a ser substituïda pel cotó, i encara que no la va desplaçar totalment, sí es va convertir en la fibra natural d’origen vegetal més utilitzada.Ja en èpoques recents, el cotó va començar a perdre el seu primer lloc quant a demanda per a la indústria tèxtil, i va ser sent reemplaçat en gran part per les noves fibres sintètiques i artificials, amb origen en els hidrocarburs, cel·luloses, etc.

La utilització de les fibres del capoll dels cucs de seda per a la confecció de fils i teixits constitueix un dels sectors de la indústria tèxtil de més llarga tradició. L’obtenció de la seda s’inicia amb la cria del cuc de seda o sericicultura, de la qual s’obtenen els capolls que, remoguts en aigua calenta, perden part de la sericina i permeten el filat elemental, anomenat “molinatje”, que dóna lloc a la seda crua. Mitjançant banys de purga s’elimina la resta de substància gomosa per obtenir la seda desgomada, que adquireix llavors el seu clàssic tacte. El fil que forma cada capoll té una longitud de més d’1.000 metres. La filatura pròpiament aquesta consisteix a reunir diversos capolls preparats en un recipient d’aigua calenta, s’uneixen els seus extrems i es fan passar per una filera de porcellana i es procedeix al seu debanament. Els filaments queden així pegats entre si i formen un fil que s’allisa a través del fregament aconsegueixo mateix o amb un altre fil. Amb el fil de seda es confecciona gran diversitat de teixits que, per les seves qualitats de suavitat, resistència, facilitat de rentat i vistositat, han fet que durant segles es considerés la seda com la millor de les fibres tèxtils.